Peu de Roda per Enrique Orero i Oms

 

La comèdia se'ns en va de les mans?

El passat 14 de desembre, Paul Krugman, Premi Nobel d'Economia l’any 2008, va escriure, després de vint-i-cinc anys, la seua última columna d’opinió al 'New York Times'. 

Enrique Orero i Oms

El seu darrer article d’opinió girava envers una reflexió que feia a tall de recopilatori de les seues columnes: “El que em sorprèn, mirant enrere, és com eren d'optimistes moltes persones, tant ací com en la majoria del món occidental, aleshores i en quina mesura aquest optimisme ha sigut reemplaçat per la ira i el ressentiment”. Pel que fa a la crònica, a banda d’altres idees, em va cridar l’atenció el següent raonament: “La meua sensació envers l’ocorregut en les eleccions de l’any 2000 (guanyades per George W. Bush) fou que molts nord-americans van donar per suposada la pau i la prosperitat, per això votaren al personatge que els va parèixer més divertit per passar l’estona”. Açò, em va evocar com eren els polítics dels anys 70-80, aquells homes (perquè el 99% eren homes) grisos, amb ulleres de pasta gruixudes, amb una expressió i un discurs tan solemne que pareixia que venien d’un enterrament en vers els polítics actuals que esdevenen personatges buscant el clickbait, el reel o el vídeo perfecte per tiktok. Potser, la comèdia se'ns en va de les mans?

Per una banda, no cal més que veure qualsevol sessió del Congrés dels Diputats, el Senat o les Corts Valencianes, on els insults i expressions més o menys divertides, ofensives i/o barroeres, l’ús exagerat de samarretes reivindicatives, cartells fets en Photoshop i diverses perfomances en les que ens delecten els polítics de qualsevol color. D’altra banda, els actes de partit, rodes de premsa i declaracions públiques s’han convertit en una mena d’ocurrències, d’eslògans cuinats, i moltes vegades reescalfats, per consumir en el moment oportú. Jo imagino que tot plegat s’elabora en unes reunions on el caps de gabinet, els caps dels caps de gabinet, uns quants assessors i un exèrcit de becaris o meritoris han de fer com els guionistes del club de la comèdia, fan vindre bé, forcen o directament inventen tota mena d’idees, monòlegs, inclús gags que el polític de torn ha d’interpretar d’una manera fresca, més o menys divertida perquè es converteixi en una idea colpidora, que independentment de les conseqüències i de la versemblança que tinga, més que graciosa, ridiculitze l’oponent. Per descomptat no és per res necessari que aporte cap mena d'aspecte que millore la vida de la gent a la qual governen.

Encara que per a res enyoro els polítics grisos i que valoro positivament una comunicació més directa, empàtica, graciosa, inclús humorística, que va ser molt utilitzada per l’esquerra i que ara la dreta ha desenvolupat fins a punts insospitats. Crec que hem d’exigir i valorar que les idees i les conviccions, tot i revestides d'hilaritat, respecten (ja sé que hi ha algunes formacions que no ho mereixen) l’oponent i que aporten valor a la societat. O bé, convertir d’una vegada les eleccions en una mena de càsting per còmics, i per tant exigir que ens entretingueren d’una manera més professional. Però, mai hem d’oblidar que, com diu el gran Ignatius Farray, el contrari de la rialla és la por.